diumenge, 16 de desembre de 2012

Vi al Garraf des de fa més de 2.000 anys, al Serenísimo Capítulo del Vino

Joaquim Gay de Montellà



El Serenísimo Capítulo del Vino va fer ahir dissabte al celler Torre del Veguer de Sant Pere de Ribes la seva XLVII investidura. Enguany s’han investit en un acte protocolari diverses personalitats, com ara Frco. Javier Manjarín Albert, Josep Morell i Miró, José Miguel Sagnier Riera, RamON Palou, Carles Tusquets, Josep Mª Minguella, Mahala Alzamora Figueras-Dotti, Ramon de Bufalà Ferrer-Vidal i un servidor, que vaig pronunciar el pregó de la investidura, un honor que han tingut ocasió de fer realitat amb anterioritat personatges com Salvador Dalí o Ildefono Falcones. El conseller Felip Puig va excusar la seva assistència a darrera hora. El Serenísimo Capítulo del Vino és presidit per l’empresari Joaquim Gay de Montellà i Ferrer Vidal, el president de la patronal Foment del Treball i propietari del celler Torre del Veguer. El seu primer president va ser Miguel Mateu (Castell de Perelada) i el seu primer pregoner Salvador Dalí. Aquesta acadèmia bàquica és, segurament, la confraria del vi més antiga de l'Estat, fundada l'any 1966. Compta amb 250 membres de tot el país. L'objectiu d'aquesta institució ha estat sempre “el de rendir culte a la important riquesa vinícola espanyola, donant a conèixer i fomentant el consum de la més variada i selecta gamma de vins que la integren”. A continuació els adjunto el meu pregó:


Vi al Garraf des de fa més de 2.000 anys


RAMON FRANCÀS

Fa més de 2.000 anys que al Garraf s’hi elabora vi, com es recorda des del Consorci de Turisme del Garraf. Els ibers, els primers habitants de la comarca, conreaven la vinya i embarcaven el vi per vendre’l a poblats de la costa Mediterrània, com queda palès a les excavacions del poblat de Darró de Vilanova i la Geltrú. Fa ben poc, un parell de setmanes, que a Darró s’ha trobat una moneda de bronze del segle II abans de Crist dels ibers que il·lustra aquest comerç amb els romans.  A canvi del vi, aconseguien cereals o altres productes alimentaris amb els quals completaven la seva dieta. Anys més tard, aquest petit comerç es va intensificar. Els romans, que s’establirien amb força a la zona, també van comercialitzar el vi per mar, a Roma i també a França.
 

La vinya va ser un dels cultius principals de la comarca fins que a les darreries del segle XIX la plaga de la fil·loxera va arruïnar totalment les vinyes catalanes. La tenacitat èpica dels pagesos per replantar les vinyes amb cep americà, per després empeltar-lo amb les varietats genuïnes, va assentar les bases d’una producció sòlida i de qualitat. Avui la vinya viu una nova empenta i està recuperant molts dels camps abandonats. Els viticultors de la comarca produeixen uns excel·lents vins i caves a partir de les varietats de raïm blanques (xarel·lo i malvasia) i negres (ull de llebre, carinyena, merlot, cabernet sauvignon i sumoll) dins la DO Penedès, amb el caràcter que els dóna el clima mediterrani juntament amb el sòl calcari i saulós del Garraf.

La polèmica zonificació de la Denominació d'Origen Penedès està damunt la taula des de fa anys. Fins i tot es va encarregar un costós mapa de sòls per tal de perfilar les possibles subzones en què  es vol dividir l'àmbit vitivinícola penedesenc. Des d'un primer moment no s'ha posat en dubte que si finalment hi ha subzones singularitzadores el Massís del Garraf en tindrà una. L'arribada l'1 de juliol de l'any passat a la presidència del Consell Regulador de la DO Penedès de Josep Maria Albet i Noya sembla que ha servit per accelerar la creació de les subzones, tot i que és ben conscient que la qüestió continuarà generant polèmica. El primer dia que va arribar a la presidència ja va anunciar la seva ferma voluntat a obrir la porta a crear cinc subzones al Penedès. En funció dels mapes de sòls, aquestes subzones suggerides per Albet serien Garraf, Costers de l'Ordal, Vall Central, Serralada Interior i + 500 metres d'alçada sobre el nivell del mar.

            L'enginyer agrònom especialitzat en viticultura Lluís Xavier Coll, membre de l’Associació Catalana de Tècnics Vitícoles, ha posat damunt la taula una proposta de definició de zones a la DO Penedès en que no es contempla Costers de l'Ordal però sí el Baix Penedès. No hi falta, com en cap altra de les propostes fetes, la subzona Garraf. Segons Coll, el Garraf són les muntanyes que hi ha entre la vall central i el mar. Estan formades per acumulacions calcàries de l'Era Terciària. Ja al Juràssic (l'època dels dinosaures, recorda Coll), el mar va obrir-se de nou i es varen formar les calcàries típiques del Garraf amb gruixos molt importants d'acumulacions calcàries no gaire compactades, on es troben  restes fòssils, que és una de les característiques d’aquests sòls. El subsòl és massiu (és on es troben les pedreres de ciment) format per calcàries no gaire compactades i molt exposades a l’erosió per l'aigua. Aquesta característica fa que  només es puguin desenvolupar els sòls a la superfície. Són sòls molt poc profunds on l’aigua es filtra, escolant-se per les càrcaves i coves que l'aigua ha anat generant al llarg del temps, sense retenir-se en aquest, el que fa que el cep pateixi molt als estius.

            Si es busca una característica visual que defineixi la zona, explica aquest enginyer agrícola, podria trobar-se a les pedres que formen els seus marges, lloses i còdols  de roques calcàries irregulars, arrencades de la roca mare i totes amb molts signes per l’erosió per l'aigua. Una altra característica de la zona és la influència marina, amb més humitat ambiental i unes temperatures més moderades gràcies a les marinades que cada dia  pentinen les muntanyes. Això li permet suportar aquest estrès hídric i el fan ideal per xarel·los, moscatells, malvasies, així com per d'altres varietats de zones calentes. En aquesta zona es poden veure dues subzones diferenciades: El Garraf estricte o muntanyes del Garraf i les planes de Vilanova i Sitges, amb sòls més profunds però provinents de l'erosió del Garraf estricte, per tant fills d'aquest. De totes maneres, segons Lluís Xavier Coll, “la influència marina i les característiques dels sòls fan que conformin una unitat”. Aquests tipus de sòls i clima  fan que el conreu d`aquesta zona hagi de ser “molt més acurat que en les altres, ja que és molt sensible a l’erosió i és una lluita constant conservar el poc sòl que hi ha, requerint llaurades superficials a l'estiu i altres tècniques que a la resta de la denominació no són tant determinants”.  Excepte en alguns fons concrets  al voltant de Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes, i en algunes zones que disposen d'acumulacions de sòls més importants, les produccions són més reduïdes que a la resta de la Denominació d’Origen Penedès, segons Coll.
           
            El president de l'Associació de Viticultors del Massís del Garraf, Carles Esteva, es mostra “esperançat” davant la possibilitat que el Garraf pugui disposar pròximament d'una subzona dins la DO Penedès. Carles Esteva es mostra “molt content” que l'arribada de Josep Maria Albet a la presidència del Consell Regulador de la DO Penedès “suposi que canviïn els aires que es respiren i la manera d'enfocar els temes”. Des d'aquesta associació s'afirma que “el Massís del Garraf és una zona ubicada dins la DO Penedès amb unes característiques singulars i diferents a la de la resta del territori de la DO Penedès. S'afegeix que “és un massís de roca, amb sòls calcaris, molt pobres, plens de fòssils, i una vegetació formada per el típic sotabosc mediterrani, que caracteritzen els seus vins i els diferencien imprimint-los un caràcter únic”. Des de l’Associació de Viticultors del Massís del Garraf treballen per crear una subzona dins de la DO Penedès, que agrupi els vins que s’elaboren en aquesta zona “tan particular”.

            L'Associació de Viticultors del Massís del Garraf, però, ha anat perdent l'embranzida inicial i ara ja fa temps que no organitza cap activitat. També va perdre un dels seus membres: Can Ramon Viticultors del Montgròs. Actualment l'integren els cellers Can Ràfols dels Caus, Finca Viladellops, Finca Valldosera, Montau de Sadurní, Torre del Veguer, Vall Dolina i Vega de Ribes. De tots ells, només dos tenen el celler a la comarca administrativa del Garraf. L’Associació, però, està ben poc activa mentre ja fa temps que no es parla de la subzona Garraf.  Des de l’Associació de Viticultors del Massís del Garraf també s’han marcat l’objectiu de “fomentar, promocionar i potenciar la creació i conservació d’un bon prestigi i una notable qualitat dels vins elaborats en l’àmbit d’actuació i fomentar la zona vitícola del massís del Garraf amb tot tipus d’iniciatives: enològiques, turístiques, gastronòmiques...” Fora de l’Associació de Viticultors del Massís del Garraf es troben actualment cellers com ara el ribetà Can Ramon-Viticultors del Montgròs, el de l’Hospital de Sant Joan Baptista de Sitges, Benjamin Romeo, un dels grans enòlegs de la Rioja, o Alemany i Corrio, que elabora els escassos però molt interessants vins Plou i fa sol (xarel·lo i malvasia de Sitges) i La lluna i la pruna (monastrell i carinyena), nascuts d’una sorprenent vinya del Parc del Garraf . Benjamin Romeo diu que al Garraf hi va veure "cultura mil·lenària, arrels, ànima...", i encara ara no acaba d'entendre com és possible que tan pocs hagin vist l'enorme potencial que té la zona.


Els vins del Garraf es caracteritzen, principalment, pels seus terrers únics, marcats per la influència de la brisa mediterrània i per uns sòls pobres, saulencs i calcaris de ben poca retenció d’aigua a causa del gran drenatge del porós terra. Ben poques regions vitícoles del món, com la Champagne o el Garraf, compten amb terrers calcaris. El massís del Garraf, a diferència de la fèrtil vall central penedesenca, ofereix condicions més extremes per al conreu de la vinya, la qual cosa fa que les produccions de raïm siguin més escasses, tot i que de gran qualitat. Són vins amb caràcter, estructura, cos i d’interessant mineralitat.

La seva personalitat mineral està molt marcada i darrerament han anat conquerint les cartes dels restaurants de la comarca i protagonitzant maridatges i mostres com la de la Festa de la Verema de Sitges. Diverses varietats autòctones, com la terpènica i llegendària malvasia de Sitges, la xarel·lo, el moscatell, la garnatxa, la carinyena, la monastrell o el delicat sumoll, donen encara més singularitat a uns vins del massís del Garraf que aspiren a aconseguir singularitzar-se com a subzona dins la DO Penedès. Al Garraf, però, també hi ha lloc per varietats internacionals com la cabernet sauvignon, la cabernet franc, el merlot, la marcelan, la syrah, la petit syrah... Al massís del Garraf no només s’hi fan vins tranquils blancs, rosats i negres. També s’elaboren escumosos de qualitat (VEQPRD) emparats per les DO Cava i Penedès, centenaris vins de licor i portentosos rancis.

D’un temps ençà els cellers del massís del Garraf s’estan obrint decididament a les oportunitats que ofereix l’enoturisme. Com es recorda des del Consorci de Turisme del Garraf, “el Garraf ofereix ocasions per conèixer els viticultors i el resultat dels seus esforços a Vilanova i la Geltrú, Sitges i Sant Pere de Ribes. També, a Sant Pere de Ribes es pot realitzar un recorregut guiat per les masies elaboradores a través d’una ruta organitzada per l’Oficina d’Informació Turística”.

El massís calcari del Garraf  és una zona amb unes característiques singulars i diferents a la de la resta del territori de la DO Penedès. És un massís de roca, amb sòls calcaris, molt pobres, plens de fòssils, i amb una vegetació formada pel típic sotabosc mediterrani”. Aquests factors caracteritzen els seus vins i els diferencien imprimint-los un caràcter únic.

No hi ha dubte que si hi ha dues varietats blanques que identifiquen el Garraf aquestes són l’aromàtica malvasia de Sitges i el xarel·lo. Aquesta última és una varietat blanca mediterrània de grans arrodonits, de color groguenc vermellós i de sabor dolç que es pot trobar des del nivell del mar fins als 400 metres d'altitud. Els seus raïms són mitjans, compactes i troncocònics. Així és la varietat de raïm xarel•lo, que pren el seu nom de la paraula italiana chiarello [=clarete]. També la hi coneix amb els noms de cartoixà, cartoixa, jaén, pansa, pansal, pansalé, moll, vinyater o vinaté. Es troba principalment al Penedès, però també destaca a Alella i és present en denominacions d'origen com Tarragona, Montsant o Priorat. Produeix vins equilibrats i amb certa estructura i consistència. El Penedès, que s'ha dotat d'un pla estratègic per conquistar major singularitat i prestigi a través, entre uns altres, del foment i la potenciació dels vins blancs, ha escollit aquesta varietat autòctona per “projectar-se al món”. El xarel·lo és la varietat blanca més adaptada i versàtil del Penedès. És de producció equilibrada i els seus vins ofereixen “cos i estructura”, la qual cosa permet l'elaboració tant de vins joves o caves a productes amb criança en barrica de roure, la qual cosa els aporta notes làctiques, a coco, torrades i de fumats. Destaca per les seves notes cítriques i de fonoll, amb un final en boca que pot presentar un toc d'ametlla amarga. Es distingeix també per la seva versatilitat, la qual cosa permet diferents tipus d'elaboració, així com el fet que és una varietat que, per la seva rusticitat, ofereix una producció molt regular. Des de l’Institut Català de la Vinya i el Vi de la Generalitat es considera que “el fet de ser el xarel·lo poc conegut mundialment i pràcticament inexistent en altres països vitícoles suposa actualment un fort atractiu comercial”. Aquesta varietat ocupa actualment, segons el Registre Vitivinícola de Catalunya, unes 8.200 hectàrees. La majoria d'elles, 7.243, es concentren en la DO Penedès. Segons el Consell Regulador del Cava, la xarel·lo és una varietat autòctona de raïms mitjans, no gaire compactes. Per la seva acidesa total i estructura, “és la que té més personalitat”, segons el Consell Regulador del Cava. Es caracteritza pel gruix de la pell, que li permet resistir les malalties. Produeix vins amb cos i bona acidesa.

Segons el Consell Regulador de la DO Penedès, “el xarel·lo és la varietat de raïm més conreada a la DO Penedès, i gaudeix d'una excel·lent adaptació als terrers i climes de la zona”. És una planta rústega, amb brotació primerenca i creixement regular. Resistent a la sequera i a la calor, té una producció molt equilibrada i qualitativa any rere any que s'accentua en les vinyes velles. Els vins joves són suaus, amb un caràcter sedós però amb cos, bona acidesa, fruitatats, lleugerament aromàtics i amb excel·lent graduació alcohòlica. Els vins de xarel·lo amb vocació de criança resulten consistents, càlids, llargs, amb final mineral i expressió marcadament varietal, a través de la maceració de la pell, la fermentació en bótes o ous de ciment, criances amb les mares… Coincidint amb l'última edició del saló Intervin de la fira Alimentaria, el Consell Regulador de la DO Penedès va destacar la gran pujada de vendes que han obtingut els vins de xarel·lo a nivell global, augmentant en l'últim any en un 32,7%. La comercialització dels vins de xarel·lo del Penedès es reparteix bàsicament a Catalunya, amb un 71% del total. La resta, i per ordre d'importància, se centra en la resta d'Espanya, Alemanya, Estats Units, Països Baixos, Japó i Bèlgica. La millora de la situació del xarel·lo del Penedès ha estat, en bona part, "gràcies a l'esforç i el treball diari que fan els cellers de la zona per fer d'aquesta varietat uns vins de referència", segons el director del Consell Regulador de la DO Penedès, Francesc Olivella. L'èxit de l'aposta per aquesta varietat blanca mediterrània és inqüestionable. De fet, segons dades del Consell Regulador de la DO Penedès, en els últims quatre anys la producció s'ha doblat pràcticament. Si en el 2008 es van produir en el Penedès 472.000 litres qualificats (631.446 distintius), en el 2011 la producció ja ascendia a 915.000 litres (1.222.299 distintius). La xarel·lo no para de guanyar majors cotes de prestigi, fins i tot internacionalment. Mostra d'això és que Neal Martin (Parker) ha situat al Nun Vinya dels Taus 2010 d'Enric Soler, formador i viticultor de Sabanell, com el millor vi blanc català. Ha obtingut 94 punts i la plaça número 20 del total de vins de l'última llista de la revista del gurú de Baltimore.

L’altra gran varietat que identifica el Garraf és la malvasia de Sitges. Explica la llegenda que els primers sarments de la dolça malvasia van arribar a Sitges de la mà d'un almogàver que, a principis del segle XIV, va acompanyar a Roger de Flor fins a la Mediterrània oriental per sumar-se a la lluita contra els turcs que assetjaven l'imperi bizantí. Hi ha qui creu que els raïms de malvasia bé haguessin pogut ser les utilitzades per elaborar el vi dels déus grecs, el Vinum Arvisium, ja que aquesta varietat pren el nom d'una deformació italiana del port grec de Monemvasia, al sud del Peloponesi. Tot i això, es manté certa controvèrsia sobre si aquesta varietat procedeix de terres hel·lenes o si, més aviat, és originària d'Àsia Menor. No sembla haver dubte, però, que la mil·lenària malvasia es va produir a Grècia durant els segles XIV a XVI i que venecians i altres mercaders la van vendre a Constantinoble, Itàlia, França o Espanya. Sigui com sigui, no és cap llegenda que a principis del segle XVIII el cultiu de la noble i ambarina malvasia ocupava una quarta part de la terra del terme municipal de Sitges. Però l'arribada de la fil·loxera, l'aparició del cava i els elevats costos de producció van posar contra les cordes a aquesta varietat esfèrica i aromàtica de raïm blanc. Conscient que el seu cultiu acabaria desapareixent, el diplomàtic Manuel Llopis de Casades va voler evitar-ho llegant el 1935 a l'Hospital de Sant Joan Baptista de Sitges la seva vinya del sector del Aiguadolç, avui un ínfim reducte verd en un municipi turístic on el pam de terra té el valor de l'or. També va llegar el seu negoci familiar d'elaboració de malvasia. La condició era mantenir intacta l'elaboració d'aquest saborós elixir. Encara actualment el marmessor del llegat ha de rebre anualment 12 ampolles de l'autèntica malvasia de Sitges, que s'elabora a una centenària celler que és tota una joia, per deixar constància de la seva continuïtat. La Malvasia de Sitges és un tresor vitivinícola europeu i el centenari celler sitgetà és un museu vivent.

El Garraf és una zona amb grandíssimes possibilitats per a obtenir grans vins. Jo, que sóc molt d’aquí, també brindo pel Garraf.

1 comentari:

  1. Renoi quin pregó! Això és una classe mestre d'enologia i cultura del vi. Felicitats per la nominació i felicitats per aquest pregó tant impressionant. Gerard Codina

    ResponElimina