Debat sobre el Priorat, el Cava i el Penedès, vi de taula en garrafa i imponents vins, al Marejol

El darrer dels sopars-tast a cegues de la temporada del restaurant Marejol, celebrat divendres a la nit, va tornar a fregar un altíssim nivell, tant pels elaboradors i enòlegs que es van reunir en una mateixa taula imperial com per l’aspecte superlatiu d’algunes de les ampolles que van desfilar per les copes. Ton Mata (Recaredo), Cristophe Brunet (Primum Familiae Vini), Josep Queralt (Heretat Mont-rubí), Maite Esteve (L’Alzinar-Vins el Cep-Marquès de Gelida), Ramon Jané, Mercè Cuscó i Toni Carbó (Mas Candí), Irene Alemany i Laurent Corrio (Alemany i Corrio), Carme Ferrer i Manuel Sanmartin (Bàrbara Forés), Sara Pérez (Clos Martinet i Didó), Josep Cusiné (Parés Baltà i Gratavinum), Pere Llopart (Llopart), Fredi Torres (Costers del Saó), Juan Carlos Martínez (La Bodeguilla) i Òscar Villagarcia i Fran Marcé (de la fira Temps de Vi de Vilanova) van ser els escollits. Jose Gallego va oficiar de sumiller oferint tota mena d’inversemblants paranys intentant confondre uns tastadors més espantats del que és habitual. Als convidats se’ls va rebre amb una copa del més que interessant cava Elyssia de Freixenet. Tot plegat es va servir en copa Riedel i es va escopir en glaçoneres Freixenet.

            Els assistents van reflexionar en veu alta sobre transcendents qüestions, sobre l’indubtable altíssim nivell dels caves i vins del Penedès que es van servir, tot i lamentar que ni el Cava ni el Penedès gaudeixen del desitjat prestigi que es mereixen. També va generar certa polèmica, a l’entorn del nou Porrera Vi de Vila 2009 de Vall Llach, sobre el que és (o hauria de ser) un autèntic vi del Priorat. La taula es va dividir per la meitat. Mentre molts dels experts que no elaboren al Priorat no van tenir dubtes a cegues que es tractava d’un vi prioratí, d’altres creadors van expressar els seus dubtes pel fet, entre d’altres, que aquest Priorat de gamma alta de Porrera no expressava “la pedra” del Priorat. No hi ha dubte, però, que el moment més divertit del llarg sopar (excel·lents escamarlans i gambes de Vilanova amb un pop insuperable) va ser quan va fer acte de presència un vi de taula en garrafa de plàstic servit en un espectacularíssim decanter fet a mà de Riedel amb forma de serp enroscada i a punt de mossegar. La ‘picada’ d’aquest vi parany va causar més d’un comentari que demostra que un vi de taula del Montsant (la garnatxa de 15º passada per bóta Flor de Maig Extra del Celler de Capçanes) pot tenir la mateixa o més alçada que molts vins que no es comercialitzn a doll, i més si hi juga la suggestió d’un dels decantadors més bonics del planeta vi.

            El primer vi que es va desfilar va ser tota una novetat, el nou Brut Ecològic de Marquès de Gelida, un cava desgorjat fa un parell de setmanes, de la collita 2010. És un cava que es comercialitzarà en els propers mesos (a partir de setembre), principalment als EUA. Cremós i rodó és aquest cava amb 12 grams de sucre elaborat amb chardonnay, xarel·lo, macabeu i parellada. El segon vi va ser un curiós Ximénez Spínola Old Harvest (Pedro Ximénez criat en bótes de castanyer amb mares de fa segle i mig). Aquest molt bon vi de Xérès (20 grams de sucre residual) va saturar més d’un paladar a la primera de canvi. Tot seguit va fer acte de presència el Segunyola 2010, un gran cava 100% de xarel·lo de Mas Candí a un preu que sembla que no pugui ser. Divendres el vaig trobar, fins i tot, un pèl licorós. El nivell dels caves va ser formidable. Acte seguit es va servir (sempre a cegues) l’Original de Llopart (en ampolla magnum). Haig de reconèixer que és el primer cop que aquest cava m’ha agradat moltíssim. És de l’anyada 2007 i fins ara sempre l’havia trobat més vell del que realment és. Està elaborat amb parellada, i també amb un pèl de macabeu i xarel·lo. L’apartat de les bombolles es va tancar, provisionalment, amb un estratosfèric Turó d’en Mota, el primer que es va comercialitzar (1999). Ja fa cinc anys que va ser desgorjat però, caram!, com de fresc i elegant es mostra aquest top de Recaredo. Ningú diria que és un cava de fa 14 anys. Sóc un entregat devot d’aquest meravellós vi.

            L’apartat dels vins blancs es va obrir amb el Desig 2011, un xarel·lo sense criança en fusta de Mas Candí que encara és exuberant (fonoll i fruites de primavera de pinyol molt fresques). Els seus elaboradors confien que millorarà encara més en els propers mesos. Tot seguit va arribar una altra de les novetats de la nit, el Durona Blanc d’Heretat Mont-rubí. És una interessant aposta per la macabeu i la parellada que, ara per ara, es mostra força marcat per la fusta. El següent vi va desconcertar el més pintat (òbviament, m’hi incloc en aquesta categoria). Va ser l’evolucionat Blanc de Blancs Bernard Vegier 1991, un licorós macabeu de 13º del sud francès. Alguns vam pensar erròniament que podia ser de la Terra Alta. El primer vi de taula de la nit va ser fantàstic, el Núvols 2012 de l’Irene i el Laurent. Xarel·lo i garnatxa amb molt bona integració de la fusta que destaca per la seva càrrega de fruita. El següent vi (aquest cop sí un evident Terra Alta!) va ser un blanc que podria considerar-se, segons com, un blanc amb mentalitat de negre. Va ser el Quintà 2003 (any súper càlid) de Bàrbara Forés. Certa contundència i sorprenent tenint en compte la seva anyada. Un 20% de la seva garnatxa es va elaborar com els tradicionals vins brisats de la Terra Alta. Es va criar durant sis mesos en bótes de 225 l.

            El primer negre va ser l’esmentada garnatxa en garrafa de 2 litres de Flor de Maig Extra de Capçanes (sense comentaris més enllà de dir que té tot el seu mèrit aquest vi de la meva segona casa). Un cop passat aquest ensurt va fer acte cde presència a les copes un vi que, reconeixo, no vaig saber entendre. Sé, òbviament, que té un elevat prestigi però a mi em va descol·locar. Es tracta del Quinta de Muradella Alanda 2009, un vi de varietats autòctones –mencía (65%), bastardo (30%) i ull de llebre  (5%)- de la DO Monterrei (Verín, Orense). El següent vi va ser El Templari 2010 de Bàrbara Forés, un vi en la línia de les noves modes que van arribant (buscant més finesa, autenticitat i poca concentració i contundència). S’elabora amb garnatxa (55%) i la varietat autòctona encara experimental morenillo (no hi ha ningú que entengui que aquesta varietat no hagi estat encara autoritzada!). Vam prosseguir amb un gran xarel·lo dels de Mas Candí, el QX 2011 en format magnum. Han anat domant la fusta en aquest vi que agraeix el pas per ampolla. És el vi que ha posat al mapa a aquests joves entusiastes de les Gunyoles pendesenques (per alguna cosa serà!). El següent vi va ser una novetat per mi. Encara no havia tingut l’oportunitat de tastar-lo fins ara. Es tracta del vi natural Silvestris Gratavinum 2011, elaborat amb garnatxa (85%) i cabernet sauvignon del Priorat. Fruitetes i mineralitat es donen la mà en aquest vi on només hi ha 7 mg/l d’SO2.

            La tanda va seguir amb el Crozes-Hermitage de Paul Jaboulet Les Jalets 2009, un interessant (sense més) syrah de la Vallée du Rhône d’agriculture raisonnée. La cosa va continuar del mateix pal amb l’Hermitage La Petite Chapelle 2005 de Paul Jaboulet en format magnum. En aquesta ocasió la syrah es va mostrar fruitosa i madura, potser m’hauria agradat més un pèl més d’elegància. El següent vi va ser l’Ultreia La Claudina 2010 del simpàtic gurú Rául Pérez. Es tracta d’un godello que va dividir la taula per la meitat: uns el van saber entendre i van defensar-lo i d’altres vam pensar que no n’hi havia per tant. També desconcertant em va semblar el syrah del Roïna Cornas 2001 del viticultor Auguste Clape. La recta final es va enfilar amb Château de Pibarnon Bandol 2004, un 100% d’una monastrell treballada en un bonic anfiteatre que mai hauria dit que és una monastrell (mourvèdre pels puristes). El següent vi va ser el Porrera Vi de Vila 2009 de Vall Llach, un vi fruitós, potent, concentrat i amb caràcter mineral potser un pèl amagat darrera una maduració evident. Jo em posiciono: m’agrada. Elaborat amb carinyena (70%) i garnatxa aquest és un vi (45 euros) que, segons Lluís Llach, està “absolutament territorializat” i que “vol ser un homenatge al Priorat”. El penúltim vi va ser un joia de col·leccionista que demostra que el Penedès té més futur del que molts (fins i tot del Penedès) creuen. Es tracta del Pas Curtei 2003, la primera anyada d’aquest vi d’Alemany i Corrio. La dificultat que va oferir l’anyada súper calorosa dóna encara més mèrit a aquest vi elaborat amb merlot, cabernet sauvignon i carinyena. L’Irene i el Laurent ens han donat una nova lliçó. La traca final la va portar Sara Pérez, un vi que va començar a fer el 1995 i que encara no està al mercat. Es tracta del Martinet Dolç de la família Pérez-Ovejero. És una garnatxa que ha estat en contacte amb mares d’una bóta centenària. S’ha elaborat en petites tines i en dos petits foudres. La garnatxa s’ha deshidratat damunt de canyissos. El vi va agradar força (pels comentris que vaig sentir). A mi em va agradar moltíssim. Els qui no van marxar van ser premiats a la terrassa del restaurant amb unes interessants bombolles en inadequades copes per rematar la nit: Salon!!! Ningú va endevinar l’únic xampany de la nit davant el sorneguer somriure de Jose Gallego.