'Viticultura y enología españolas, ó, Tratado sobre el cultivo de la vid y los vinos de España', al Vinseum

Aquest mes, coincidint amb la verema, al museu Vinseum de Vilafranca del Penedès analitza el llibre Viticultura y enología españolas, ó, Tratado sobre el cultivo de la vid y los vinos de España, escrit per Bonaventura Castellet i publicat el 1869.

Bonaventura Castellet i Baltà 

(Terrassa, 1826-Argentona, 1890), farmacèutic, propietari viticultor i enòleg. Un cop acabat els estudis de farmàcia, es va dedicar a l’estudi de la horticultura i la viticultura.

 
El primer text sobre enologia que publica del qual es tingui constància és Memoria sobre la bonificación de los vinos catalanes. Un fulletó de 32 pàgines publicat a Barcelona el 1863 i segons la introducció escrita pel mateix Castellet en el seu llibre posterior, “no creíamos agotar casi toda la edicion de aquella en el transcurso de tan poco tiempo, circunstancia que nos justifica la subsistente necesidad de reformar la vinificacion del país (...)”.  El 1865 publica a Barcelona “Enología española, o, Tratado sobre los vinos de España y su bonificación: seguido de los medios de imitar los vinos superiores más celebrados, nacionales y extranjeros”, un estudi sobre els vins a Espanya i la manera per conèixer les millors marques. 

El 1869 publica Viticultura y enología españolas, ó, Tratado sobre el cultivo de la vid y los vinos de España, una versió actualitzada del llibre de 1865, que és el llibre que us presentem aquest mes. L'apartat de la vinya és molt més extens (129 pàgines enfront de les 50 de l'anterior) i ja parla de la fil•loxera com a nova malaltia de la vinya, que diu que es va detectar el maig de 1867 a Narbona. Varis articulistes de la Revista de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre de Barcelona(IACSI) van celebrar l'aparició d'aquest tractat perquè omplia un buit en relació al cultiu de la vinya, segons ells, menytingut fins aleshores: “era menos que rudimentario en lo referente al cultivo, dejando en sus pañales de infancia el importante ramo de la producción vinícola”. També en van celebrar el seu estil: “sencillez y claridad en el estilo, en el método, en la exposición, aparte de otro requisito esencialísimo, que es la facilidad de poder ser traducidos en práctica los principios que en ella se sientan”. Efectivament, les crítiques tant favorables que va rebre el llibre venien avalades per la seva aplicació pràctica: “siendo agradable nuestra sorpresa al ver la lozanía de sus cepas cargadas de fruto de un modo extraordinario comparativamente á las que en sus inmediaciones son cultivadas segun el método usual en esta comarca.” També afirmen que “muchos propietarios se han dirigio a él en demanda de instrucciones unos, y otros para entrar en tratos para la direccion de sus viñedos”. Les millores en el cultiu de la vinya proposades per Castellet les resumeixen de la següent manera: “plantación por barbados y á poca profundidad, elevacion de la planta desde el primer año á suficiente altura del suelo para que el fruto no se pudra como sucede en los majuelos ordinarios, las podas preparatoria y definitiva, y los despuntes ó supresion herbácea”. Fins i tot en el Diari de Barcelona (2 de juliol de 1869) aparegué una ressenya d'aquesta edició. Amb tot i segons els autors de les cròniques (Pedro A. Ventalló, Antonio Ubach Soler, Joaquín Valentí), les millores proposades per Castellet són qualificades com a “método que, mas que un adelanto, no vacilamos en calificar de una verdadera revolución” i per tant, no dubten que revolucionaran la viticultura espanyola. No sabem fins a quin punt això va ser cert, però quan el 1886 va aparèixer una nova versió d'aquest text, amb nova informació sobre els mètodes per a combatre la fil•loxera (donant prioritat als peus americans), no va aparèixer cap notícia sobre la seva publicació a la mateixa revista. Sembla que la figura de Castellet havia caigut en l'oblit. Quan va morir, a la revista de l'IACSI va aparèixer una breu nota: “R.I.P.- Ha fallecido recientemente en Argentona el propietario viticultor y farmacéutico D. Buenaventura Castellet.” (núm. 536, març de 1890, p. 80). I res més.

El llibre es pot trobar digitalitzat a la Biblioteca Digital Hispánica.