divendres, 22 de març de 2013

Neix Foodwinners, l'enogastronomia més passional

Avui Vi-franc estrena una secció de luxe, escrita per tres enogastrònoms: Elena Yepes, Lluis Ariza i un servidor. Esperem que us agradi, i també comentaris. Que vagi de gust:



FOODWINNERS 1/?

By Elena Yepes 


Bien está lo que bien empieza ya que no sabemos cuándo se acabará. Empezar una joint venture de Food&Wine con dos Winners en las materias, debe hacerse en un espacio a la altura, regentado por un selfmade man bastante alto. A mi me toca poner el glamour, negociar que la climatología sea conveniente y dejarme llevar para poder conducir de regreso a nuestras respectivas cuevas.

Mi primera visita a Villa Más fue en Septiembre 2008 y con triplete (me gustan los números primos y no me gustar ser la primera, así que me muevo bien con el 3). Mi primer encuentro con Dominus A fue en Octubre 2009 en una vertical única de Joselito presentada por el experto Antonio Pérez en su época por Vila Viniteca. Mi primer encuentro con el Senyor 300K (ó 300.000, cifra que quizás haya superado en escritos, catas, ávidas discusiones y kilometraje), fue en Octubre 2012 de nuevo en una inolvidable cena en Mirror con cata de vinos de Benjamín Romeo y organizada por Vila Viniteca.

Uno de los grandes privilegios que me ofrece el asistir sola a muchos encuentros gastronómicos y catas en la prolífica zona de Barcelona y alrededores, con incursiones constantes hacia la Part Alta de Tarragona y la magnética Costa Brava Gironina, es el poder conocer y compartir experiencia con personas ajenas a mi entorno habitual, interesantes e interesados, caballeros y amigos.

Vilanova – Barcelona – Villa Más



Dominus A & Tacones Cercanos & Senyor 300K



2004-2005-2004 2008-2006-2010/2011

La cocina sin pesca, las barcas no salieron, me permite degustar platos insólitos como unos excelentes Callos picantes-pero-no-tanto,



…otros poco comunes en la degustación por secuencias que Carlos acostumbra a ofrecer: intenso arroz caldoso con pulpitos y alcachofas, así como una versión elevada del Mar i Muntanya, consistente en una espardenya “redonda” en tamaño, textura y cocción, adecuadamente remojada en una esencia líquida de jamón ibérico; el plato más suave, intenso y equilibrado de esta degustación atípica en Villa Más.


Hubo mucho más, así que paso el testigo a los Winners…..

 

Tres eren tres

Ramon Francàs

Tres eren tres les filles del rei, les d’Elena (i cap de bona) i també tres eren tres era el títol d’una antiga sèrie de televisió. Ben poc televisius, però, són els tres protagonistes d’aquesta història enogastronòmica. Hi ha trios molt famosos, com tres són els estats de la matèria. Hi ha des de tres mosqueters fins a tres porquets (aquí no hi ha afamats llops), passant per les tres Gràcies de l’oli de Rubens (les deeses nascudes dels amors de Zeus). El triangle del qual els parlo no és amorós, però sí ple d’estimació i background. Està format per dos grans personatges i pel qui escriu aquestes línies. El nou grup ha estat batejat com a Foodwinners per un dels seus membres (la gastrònoma i Financial Advisor Elena Yepes, pretèritament anomenada Lisbeth See i actualment rebatejada com a ‘Tacones cercanos’ a causa de la seva predilecció per veure el món des d’una perspectiva més elevada gràcies a uns tacons de vertigen). L’altre personatge ha estat rebatejat com a Dominus per un servidor (barrejant el conegut cabernet californià i el senyoriu d’aquest bon vivant). Es tracta del wine lover Lluis Ariza, tot un senyor que ja gaudeix de les alliberadores mels d’una prometedora jubilació. A mi m’han batejat com a 300K (tot i que no brillo, ni llueixo ni tinc la cotització del metall preciós amb número atòmic 79 que atresorava el rei Mides).
Divendres passat els tres protagonistes d’aquest viatge iniciàtic amb voluntat de deixar testimoniatge escrit van posar rumb amb BMW de la sèrie 3 tipus 330 a la Costa Brava. La nostra destinació era el Villa Más, un restaurant de la platja de Sant Pol, a Sant Feliu de Guíxols, del que m’esperava més tot i la seva prolífica carta de borgonyes (no m’agrada trobar imprecisions ni faltes ortogràfiques a la carta de cap restaurant). L’espai destinat als vins autòctons és, francament, molt millorable. Des de l'establiment s'afirma que "la nostra carta es fonamenta en el viatge, el coneixement del terreny, el tracte personal amb els elaboradors, el respecte pel seu treball i l'interès per la cultura del vi". Ara bé, tenen caves procedents de vinyes que ni són del celler elaborador ni tan sols estan controlades per aquest. A la pàgina web d’aquest establiment (una primera al buscador només escrita en castellà i una segona on també hi ha la llengua de casa meva i l'anglesa i la francesa en el cas que s'escrigui al buscador 'restaurant Villa Más') s’afirma que “el protagonista principal es el peix”. Divendres passat, però, de peix ben poc (ens van dir que era a causa de la mala mar). Només unes anxoves (de primera categoria), calamars a l’andalusa i un solitari llongo (n’he menjat de millors a Vilanova) van solcar les aigües del menú degustació que ens van preparar, però sí ens van servir uns picants callos, cloïsses amb mongetes XXL i un arròs negre amb sepionets i carxofes que no em va dir res de l’altre dijous. Tot plegat un menú on no vaig poder escollir cap plat i que va sortir per 75,46 euros per barba, vins de banda (Déu n'hi do). Qui regenta aquest restaurant situat en una antiga torre d’estiueig noucentista, un home addictiu, és tot un vendaval de franquesa i certa arrogància, Carlos Orta. Ha passat de punxar discos i deixar la gent guapa de Barcelona per apassionar-se amb borgonyes i per la restauració –és un cuiner autodidacta- a S’Agaró. En Carlos Orta no té terme mig i és molt seu. Només entrar al restaurant ja em fa saber la seva animadversió envers els periodistes.
El celler i la cava de cigars (un pèl secs) de l’àpat ja va ser una altra cosa. El més memorable, però, va ser l’emoció i les converses compartides entre els tres membres de Foodwinners, un triangle del tot singular però més que interessant. Per les copes va desfilar un primer borgonya de llibre: el Domaine Bernard Morey et Fils Puligny-Montrachet 1er Cru La Truffière del 2004. Inicialment aquest chardonnay es va mostrar floral i fresc, i amb certa mineralitat, així con notes madures, a plàtan i mel. En boca destaca l’acidesa molt marcada i una nota a ametlla amargant. Tot i que inicialment es va mostrar molt desconcertant (notes de reducció que em van atabalar), la segona aposta va ser força més interessant: el Vin Fin Meursault-Genevrières 1er Cru Controlée del 2005 del Domaine François et Antoine Jobard. Tot i ser un celler familiar que ha destacat per l’aptitud als grans envelliments dels seus vins, el color d’aquest chardonnay delata una evolució molt ràpida, potser excessiva. Inicialment em va portar cap a infusions d’herbes aromàtiques (camamilla) amb mel. A mesura que es va anar obrint va anar mostrant un molt bon equilibri entre untuositat i frescor. Les notes de pastisseria i mantega no el fan massa pesat. Em va agradar la seva cremositat. El plat fort va venir a la tercera (tot gira al voltant del guarisme 3, ja ho veuen). Va ser el Clos-Vougeot 2004, un Grand Cru de 13,5º del Domaine René Engel. Inicialment ens va assaltar amb una volàtil força alta: l’arruga i la imperfecció és bella. De mica en mica es va anar obrint, mostrant-se elegant, harmònic i fresc, tot i que amb notes a estable, a fumats i a una franca i persistent regalèssia. Carlos Orta va sacsejar-me amb aquesta elecció, un vi que mai abans havia tingut ocasió de tastar.
L’apartat líquid també va comptar amb el Gevrey Chambertin 2008 1er Cru Les Corbeaux de Lucien Boillot & Fils (fruitositat i gominoles de maduixes amb nata d’un bebible borgonya molt baby), amb l’Hermitage Monier de Sizeranne del 2006 de M. Chapoutier (un syrah de la vall del Roïna de fruitetes negres madures massa marcat per la fusta) i un vi que ens van servir a cegues i amb el qual Carlos Orta ens va colar un gol per l’esquadra: el sicilià Frank Cornelissen Munjebel 2010-2011 (un vi de la varietat nerello mascalese plantada en terra volcànica de l’Etna, jove i fruitós però excessivament tànic).
De tornada, la Food Yepes i el Winner Ariza em van portar de la costa empordanesa a la garrafenca, on m’esperava un sopar amb vins a cegues amb els segons classificats del sisè Premi Vila Viniteca de Tast per Parelles a cegues i la resta del ‘nucli dur’ del celler Mas Candí de Les Gunyoles al vilanoví restaurant Marejol (on sí hi havia gambes excelses, calamars a la romana i un gran gall de Sant Pere, llobarro i orades). És clar que el port de Vilanova està a 145 quilòmetres per carretera del de Palamós. El viatge va tenir a la Food com a bona genet de molts cavalls sota els seus tacons mentre en Dominus s’abandonava a un deliciós i reparador break.

TRES EN LA CARRETERA

Lluís Ariza 

Viernes, salida puntual desde Balmes–Valencia  sobre las 12,30h, dirección norte y con destino S’Agaro.

Sorpresa,  el restaurante  está  muy lleno y  el paseo previsto por el Camí de Ronda decidimos aplazarlo. Cielo claro, temperatura un poco fresca unos 13% y mucho sol. Tacones Cercanos sugiere la posibilidad de comer fuera en la terraza, pero Senyor 300K y yo, haciendo uso de nuestra mayoría democrática,  preferimos quedarnos dentro  del local.  No opuso resistencia!!

Villa Mas es un restaurante en el que se come bien, aunque el viernes el mal estado de la mar nos jugó una mala pasada, pero se bebe mucho mejor.

De inicio ya fuimos directamente a dos blancos borgoñones de diferente zona un Pulligny Montrachet  2004 para enfrentarlo a un Mersault 2005. Fino, muy típico  de la zona el primero, pero excesivamente evolucionado  tanto de color como de sabor y mas siendo del año 2005 el segundo. Hubo gustos para todos.
Le siguió uno de los mejores borgoñas tintos que he probado últimamente: Rene Engel Clos de Vougeot 2004, un vino que por desgracia no volverá a existir. René  Engel vendió su bodega en 2006 a François Pinault de Chateau Latour, uno de los cinco premiers crus de Burdeos y ahora lo vinifican con la etiqueta de Domain dÉugenie, un vino que demuestra que con grandes cepas y mejor tecnología, sino  hay el espíritu de la tierra, su conocimiento y sus raíces no se puede elaborar un  gran vino. René Engel 2004 siempre será para mí la última gran referencia de este domain borgoñón.

Continuamos con un Gevrey Chambertin del 2008, corto de aromas  y de sabor y más después del anterior.

Un fascinante Chapoutier Hermitage 2006 puso el colofón a los vinos de mesa antes de pasar a un vino dulce siciliano ejemplar.

Mis mejores momentos después de una comida fueron un suave sueño y en este caso más aún, pues conducir después de probar 6 vinos no hubiera sido tarea fácil. La experta conductora hizo posible que en esos momentos visitara  en mis sueños Avignon, l’ Hermitage y Les Hospices de Beaunne,  antes de  llegar a las costas de Garraf.

Un buen amigo es de la opinión que para un buen viaje dos son pocos pero cuatro demasiado.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada