Empar Moliner i la 'riojitis'

Avui ens hem llevat llegint la sempre punyent i clara Empar Moliner alo diari Ara. Té més raó que un sant, tot i que comparar no sempre és just. Si bé és cert que Sot Lefriec emociona i sacseja l'ànima, no menys cert és que al barri de l'Estació d'Haro Muga elabora grans vins (i d'altres que no maten). És indiscutible, però, que el fet que es consumeixi poc vi català a Catalunya és una anormalitat al mapa vitivinícola mundial. A continuació us adjunto l'article de l'Empar:

Les agències de notícies ens informen del drama: “El conseller d’Agricultura de la Generalitat, Josep Maria Pelegrí, ha negat haver animat un boicot als productes de fora de Catalunya en les seves declaracions a favor del consum de productes de la nostra terra”.

Figura que el conseller va assistir a la Trobada Empresarial del Pirineu i va dir el que diu qualsevol conseller o delegat territorial de qualsevol zona del món: que hem de consumir productes de casa. Per exemple, el vi. Si en Pelegrí ho va dir és perquè és sabut que a Catalunya s’estén la coneguda malaltia de la riojitis , que té uns símptomes clars i letals: l’individu que la pateix pagaria el que fos per un vi de la Rioja (encara que sigui un Marqués del Cascajo), perquè veure una etiqueta de la Rioja li fa assolir l’èxtasi sexual. En canvi, veure una etiqueta del Penedès o del Montsant li fa exclamar la famosa frase: “És molt car”.

A les cartes dels restaurants de Bordeus sobretot hi ha vi de Bordeus. A les dels restaurants d’El Bierzo, sobretot hi ha vi d’El Bierzo. A les dels restaurants de la Rioja sobretot hi ha vi de la Rioja. I a les de Catalunya, també hi ha sobretot vi de la Rioja (del dolent, eh?, tampoc no t’hi trobes Cirsion). Tot això amb les digníssimes excepcions que tots els afeccionats valorem i estimem. A saber. El Celler de l’Àspic, a Falset, el Negrefum, a Vilanova, el Marejol, també a Vilanova, el Rancho El Paso, a la Floresta, El Celler de Ca la Quica, a Puig-Reig, Cal Xim, a Sant Pau d’Ordal, El Cigró d’Or, a Gelida, l’Aligué, a Manresa… llocs, tots aquests, amb uns preus més que raonables per ampolla. N’hi ha que diuen que per una ampolla de vi no paguen més de 20 euros però potser sí que els paguen, i de gust, per una entrada al teatre, per un llibre, per un viatge low cost o per un sopar amb coca-cola. Cadascú fa el que pot. El que és indiscutible és que el vi ha de valdre peles, com els llibres i com el teatre. Perquè hi ha un pagès, perquè hi ha un enòleg, perquè hi ha un sommelier i un fabricant d’ampolles. Per desgràcia, al món del vi hi ha una colla d’esnobs que fan que sembli una afició de rics insuportables. Però també hi ha viatgers que són uns cursis i uns pesats i, en canvi, ningú no discuteix que, malgrat ells, París és increïble.

Considerar que el conseller Pelegrí ha incitat al boicot perquè ha demanat que consumim productes d’aquí, només pot sortir d’un cervell provinent de la Pell de Brau, acostumat a tenir-ho tot. Què figura? Que ara el conseller haurà de demanar disculpes per haver-nos demanat que beguem Sot Lefriec en lloc de Muga? Doncs seria un detall amb els nostres estómacs. De moment, l’home ja ha dit que es posarà en contacte amb el president de la DO Rioja, no fos cas. I què passarà? Que ara patirem el tradicional boicot anual als productes catalans? Potser ni es nota. Pel que sé, Espanya tampoc no és el nostre client principal. Sí que ens compren Rondel Oro. Però el fan servir, exclusivament, per llançar-se’l per damunt quan els toca la Lotería del Niño.