dijous, 15 desembre de 2011

El pregó de la Fira del Gall i el preu del raïm



El vespre d'aquest dimecres, amb un saló de plens de l'Ajuntament de Vilafranca ple de gom a gom i amb la presència d'un exemplar viu de gall negre del Penedès, he pronunciat el pregó inaugural de la Fira del Gall. L'agència  ACN ja s'ha afanyat a difondre la noticia destacant la polèmica del preu del raïm al Penedès. A continuació us adjunto el despatx d'ACN i el meu pregó:

La Fira del Gall de Vilafranca arrenca amb la crítica del pregoner pels "preus insultants" que cobren els pagesos

Actualitzat a les 01:30 h   15/12/2011
 
Vilafranca del Penedès (ACN).- El pregoner de la Fira del Gall de Vilafranca d'enguany, Ramon Francàs, s'ha mostrat crític amb els preus "insultants" que cobren els viticultors per la venda del raïm als cellers, un fet que segons ell no donarà un futur al Penedès. El periodista especialitzat en vi de 'La Vanguardia' ha analitzat els sectors de la gastronomia, el turisme, la viticultura i l'aviram per concloure que hi ha la necessitat de fer una "reflexió conjunta" per encaminar el futur del territori. Francàs ha elogiat els productes i els productors penedesencs, però també ha deixat clar que "cal buscar una personalitat i identitat pròpia". El pregoner ha demostrat ser coneixedor del sector sense oblidar l'ironia.

Entre galls, ànecs i vins

 RAMON FRANCÀS

Primerament voldria agrair la confiança, no sé si merescuda, que han dipositat els organitzadors de la Fira del Gall en la meva persona, un veí del que aquí a Vilafranca anomeneu com el vostre barri de mar, a l’hora d’encarregar-me l’honor de pronunciar aquest pregó. Jo, com a mínim, em sento tan Penedès com el que més. De fet, la meva família materna, ara fa més de cinc generacions, procedia de Vilafranca del Penedès. A més, des de fa deu dies justos que Vilanova i Vilafranca ja només estem a 8 minuts de distància.
         La meva tasca professional com a periodista de La Vanguardia m’ha permès acostar-me en diverses ocasions al món dels éssers de ploma, i no em refereixo ara a les diverses noticies referides a l’univers gai sitgetà que he signat a les pàgines del diari fundat el 1881 per Don Carlos i Don Bartolomé Godó. Haig de confessar, però, que no sóc un expert en bèsties de corral i que amb prou feines ser fer una truita tombada. Això sí, m’agrada molt menjar el gall negre del Penedès, la pularda, la becada, el colomí i fins i tot l’ànec mut del Penedès. Es podria dir, doncs, que sóc un plumífer. També m’agrada molt el refranyer, que conté grans perles amb el gall com a protagonista, com ara les que es recullen a la pàgina web de la Fira del Gall:

Per Pasqua, carn de corder, i per Nadal, de galliner.

Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa li'n darem un tall.

Per Nadal ric i pobre menja gall.

Benvingut sia el gall, encara que sia passat Nadal.

El bon menestral, conill per Sant Joan i pollastre per Nadal.


         La gastronomia vinculada als animals de ploma ha rebut, fins i tot, l’atenció literària. Anton Txèkhov, a ‘La dama del gosset i d’altres contes’, deixava escrit en el conte ‘Sirena’: “Les oques rostides són mestres en això d'expedir olor -va dir el jutge honorari respirant fatigosament. -No diguis això..., estimat Grigorii Savvich! L'ànec o la becada poden olorar deu vegades millor! En l'oca no hi ha buquet..., ni tendresa, ni delicadesa!”. No obstant això, Txèkhov deia al conte ‘Sirena’ que allò intel·lectual i allò científic sempre treuen la gana.
         L’últim cop que vaig signar una informació referida al món de les aus de corral penedesenques va ser el diumenge 9 de gener d’aquest mateix
any. Era en el marc d’un ampli reportatge titulat ‘Del camp... a la cistella’ i volia retratar algunes explotacions que formen part de la guia Compraapagès, una iniciativa que reuneix a 510 productors de Catalunya que promouen la compra directa al camp amb una gran oferta de productes naturals. A mi em va tocar explicar l'explotació familiar de la Masia Ca la Gori, de Castellví de la Marca, on s'han especialitzat en la cria d'ocells de corral autòctons del Penedès, que venen directament i distribueixen a restauradors i carnisseries de la zona. A més, aquestes aus són el plat fort del seu restaurant, Cal Padrí, que van obrir al costat de la seva granja i escorxador. Crien aus com el gall negre, però la seva gran especialitat és l'ànec mut del Penedès, una au relativament silenciosa de la qual venen 15.000 exemplars a l'any. El negoci el dirigeix Montserrat Olivella, junt amb el seu pare, Benjamí. Montserrat diu que a casa ha vist ànecs tota la seva vida i assegura que estan "boníssims". El seu pare, de 63 anys, afegeix que són uns animals "molt afectuosos", especialment quan són pollets. Adquireixen cries amb només 24 hores de vida a prop de Tolosa (a L'Isle-Jourdain) a 80 cèntims les femelles i a 1,10 euros els mascles. Els engreixen durant 66 dies les femelles i 77 els mascles, per vendre'ls a uns 8 euros el quilo. La seva filosofia es basa a "potenciar un producte de qualitat produït artesanalment". Diuen que és més apreciada la femella i que resulta especialment exquisida rostida amb prunes i pinyons. Montserrat i Benjamí asseguren que la seva feina és dura, ja que "els animals no entenen ni de festes ni de vacances", talment com els periodistes. Pare i filla reconeixen, no obstant això, que els compensa viure en un entorn rural. Fent aquest reportatge per La Vanguardia vaig aprendre força coses, com ara que si fa fred els animals mengen més i que els és més rentable als pagesos pagar el gasoli de la calefacció que no pas donar-los més pinso.
         També pels volts de Nadal, el 15 de desembre del 2006, publicava un reportatge a La Vanguardia dedicat a la Fira del Gall. Explicava aleshores, sota el títol d’”Ara ve Nadal...”, que a la capital de l'Alt Penedès apliquen al peu de la lletra la popular cançó que vincula les festes nadalenques amb el consum de gall: "Ara veu Nadal, matarem el gall i a la Tia Pepa li'n darem un tall". I és que a Vilafranca del Penedès mantenen una fira d'ocells de corral l'origen dels quals es perd en el temps. Afegia que es tracta del mercat d'ocells de corral més important i antic de Catalunya. El rei indiscutible és el gall negre del Penedès, una espècie autòctona que a punt va estar d'extingir-se. El gall negre es va recuperar a començaments dels 90 després de la selecció, per part de genetistes en masies de tota la comarca, dels últims exemplars que mantenien les principals característiques de puresa de la raça.       Ara es treballa per aconseguir una indicació geogràfica protegida per aquests galls únics. Però al mercat, que ofereix un servei gratuït d'escorxador i plomat d'aus, es pot trobar tota classe de volateria, des d'oques, guatlles, galls dindis, capons i ànecs a colomins, perdius i faisans. També es venen peces ja sacrificades. La centenària Fira del Gall, coneguda antigament com de Sant Tomàs, l'organitza l'Ajuntament de Vilafranca junt amb l'Associació de Criadors de la Raça de Gallines Penedesenca i l'associació patronal dels vins del Penedès (Uvipe). Explicava a La Vanguardia que seguint una antiga tradició, qui havia de comprar les primeres peces de la Fira del Gall seria l'alcalde de Vilafranca, que aleshores era Marcel Esteve, per repartir-les entre els centres locals de beneficència    Un gall negre de tres a quatre quilos costava aleshores, el desembre d’ara fa cinc anys, entre 30 i 35 euros, mentre que la gallina negra, que sol pesar entre 1,7 i 1,8 quilos, costava entre 10 i 11 euros. També explicava a La Vanguardia que vi i gastronomia van íntimament lligats al  Penedès. De fet, durant la Fira del Gall es pot degustar una mostra gastronòmica amb plats de volateria i tastar vins negres del Penedès.
         Fent aquests reportatges aprens un munt de coses, com ara per exemple que els galls són criats durant un mínim de cinc mesos a l'aire lliure, alimentats amb cereals i vegetals. Es tracta de peces que poden arribar a superar els tres quilos, amb una carn consistent i sense greix. El gall negre més conegut és el de plomatge negre brillant. Les característiques més determinants de la raça són les seves potes de color blau cendra i el peculiar clavell que remata la part posterior de la seva cresta. La presència d'una orelleta de color blanc és, habitualment, un altre signe identificatiu, encara que no es dóna a tots els exemplars. Una vegada mort i plomat presenta un cos allargat, sensiblement diferent del de les races comunes. La seva carn és també més fosca. Per la seva part, l'ànec mut del Penedès és molt poc greixós perquè la seva pell és prima. És una varietat de l'ànec de Barberi que al Penedès ha adoptat unes característiques pròpies, o això diuen els pagesos que els crien. Afirmen que la seva principal característica és que no emet els sons propis de la majoria de varietats d’ànec. Ara bé, puc donar fer que si els emprenyes més del compte xisclen com el que més. O sigui, que si som escrupolosos l’ànec mut del Penedès no és ni mut ni del Penedès.
            Fent aquest reportatge de desembre del 2006 vaig conèixer una de les criadores de gall negre del Penedès, la Maria Antònia Udina. A aquesta membre de l’Associació de Criadors de la Raça de Gallina Penedesenca la vaig conèixer a la seva masia, la de les Espitlles, situada a l'espai protegit del parc del Foix. Recordo que els galls i les gallines campaven i corrien al seu aire menjant insectes, ordi, blat de moro, pa i un pinso especial compost en un 90% de cereals. Udina m’assegurava, que oferia al seu emplomallat bestiar “un benestar de cinc estrelles” ja que els interessa aconseguir la màxima qualitat. També em deia que en la cria de la gallina no inverteixen menys de 14 setmanes, i en la del gall 24 setmanes. Udina també m’informava que el gall negre pot cuinar-se de mil maneres. Fins i tot aquesta pagesa ha creat una recepta d'uns singulars panellets de gall negre en els quals no falten les prunes ni els pinyons. La feina que porten a terme criadors com la Maria Antònia és molt meritòria. Ja diu la frase feta castellana que “Planta, siembra y cría, y vivirás con alegría”.
         El primer reportatge sobre la Fira del Gall que recordo haver signat a La Vanguardia és d’ara fa 20 anys. Déu ni do com passa el temps. Es va publicar el 15 de desembre del 1991 i en ell informava que a Vilafranca del Penedès es poden trobar galls i ànecs com els d’abans de la Guerra. El reportatge començava afirmant que “el clàssic rostit de Nadal és, en realitat, un plat de festa assenyalada que, com a tal, exigeix un producte excepcional. Un pollastre o un gall que sigui pura proteïna, que hagi passat la major part de la seva vida fent gimnàstica, buscant-se la vida al corral, furgant i picotejant a la recerca d'una llavor oblidada o d'un sucós cuc despistat. Un pollastre que, al contrari dels que actualment creixen sedentaris a les granges industrialitzades, sigui capaç de moure's amb llibertat”.
         Una bona amiga restauradora vilafranquina m’ha passat uns apunts que mostren l’evolució de la Fira del Gall:
L’any 1984 es recupera l’anomenada Fira del Gall o de Sant Tomàs.
L’any 1985 es fa la primera Mostra Gastronòmica amb el Penedès. Gastronòmic davant de Santa Maria.
L’any 1986 es recupera de Raça del Gall Negre del Penedès.
L’any 1989 Es parla de Mostra Gastronòmica i de Vins del Penedès.
L’any 2000-2003 es crea la actual Associació de  Criadors de la Gallina Penedesenca.

La mateixa restauradora em recordava quins són els tres puntals de la Fira del Gall:

El primer és  el gastronòmic, representat pel Penedès Gastronòmic.
El segon és el vitivinícola, representat per la patronal Uvipe, avui integrada a l’Associació Vinícola Catalana.
I el tercer és el de l’aviram, representat per l’Associació de Criadors de la Gallina Penedesenca

Tots els tres puntals estan sota el paraigües de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès i del seu Patronat de Comerç i Turisme, que es qui porta la coordinació directa de la Fira del Gall juntament amb l’empresa de comunicació Nexos.

El Restaurants de l’associació del Penedès Gastronòmic a càrrec de la Mostra Gastronòmica de la Fira del Gall son:

Restaurant La Cucanya de Vilanova i la Geltrú
Restaurant La Fonda Neus de Sant Sadurní d’Anoia
Restaurant Ca la Katy – Sant Jordi de Sant Martí Sarroca
Restaurant La Casa del Conill de Sant Miquel d’Olèrdola
I els restaurants vilafranquins Cal Soler, El Mercat i El Gat Blau

         Suposo que si m’han fet confiança per fer aquest pregó deu ser per la meva condició de periodista especialitzat en qüestions vitivinícoles. I la Fira del Gall fa anys que està íntimament lligada a la promoció dels vins negres penedesencs. De fet, encara que ara pugui semblar difícil de creure, al Penedès s’elaboraven més vins negres que blancs abans que el boom del cava canviés de forma absoluta la fesomia de les nostres vinyes. Ara el Penedès busca amb energia recuperar el terreny perdut pel que fa al prestigi i la singularitat.
         "Sabem que estàvem malalts i per això hem anat al metge, i ara estem prenent el que ens ha receptat". Amb aquestes paraules l’aleshores director del Consell Regulador de la Denominació d'Origen Penedès, Josep Ribas, il·lustrava ara fa dos anys una situació preocupant de pèrdua de prestigi i de quota de mercat del Penedès. De fet, des del 2003 en aquesta regió vitivinícola, on s'elabora vi des del segle IV a. C., s'ha reduït la producció en prop de 25 milions d'ampolles, perdent icones que actualment estan emparades per la DO Catalunya. El Penedès també ha vist com es reduïa el nombre de cellers elaboradors, mentre que es perdien prop de 2.000 viticultors i les hectàrees de vinya retrocedien en unes 2.500. Des del Consell Regulador de la DO Penedès s'ha vingut defensant que "la particular situació geogràfica del Penedès -del mar a la muntanya- fa que el paisatge sigui càlid i harmoniós, ple de lluminositat mediterrània i molt acollidor". Malgrat això, la proliferació de polígons industrials i logístics, la substitució dels ancestrals paisatges de vinyes per ciment, la proliferació de noves vies de comunicació i canonades i la greu crisi pel baix preu que es paga pel raïm als viticultors han disparat totes les alarmes. Fins i tot la seu del Consell Regulador, de l'Institut Català de la Vinya i el Vi de la Generalitat o de la patronal dels vins Uvipe està situada en un polígon industrial, al costat d’un McDonald’s!. Com podem anar bé així? I és que el Penedès s'ha anat allunyant progressivament del model de les zones enoturístiques de prestigi mundial. Quina enveja sento quan viatjo a Califòrnia, la Toscana, Bordeus, Borgonya o la Xampanya. Per corregir la situació s'ha impulsat un pla estratègic que inclou una trentena d'iniciatives tendents a buscar una personalitat diferenciadora per als vins del Penedès, així com elevar el llistó del prestigi i de la qualitat. Es proposa fer bandera de la varietat de raïm blanc xarel·lo, potenciar l'oferta enoturística i preservar l'ancestral paisatge de vinyes, així com crear una categoria que singularitzi els vins de més alta expressió i connectar més amb el consumidor amb un llenguatge senzill i comprensible. Fins i tot han escollit un nou eslògan ("Sol i vi") i un nou logotip que no m’agraden gens ni mica, i han posat en marxa campanyes publicitàries que han arribat a les pantalles de televisió.
         Des de la DO Penedès, sota la presidència de Francesc Pascual, s’ha treballat conscients de la necessitat d'incrementar el nivell de qualitat per garantir el futur, així com explotar "al màxim" les potencialitats enoturístiques que es brinden per la proximitat del Penedès amb Barcelona i Tarragona. Pascual, que veia que hi havia "ganes i il·lusió" per remuntar la situació, afirmava també mostrar-se convençut que no hi ha futur si el viticultor no es pot guanyar la vida, ja que "altrament difícilment no produirà raïm de qualitat". El responsable de la vinya i el vi del sindicat agrari Unió de Pagesos, Joan Santó, diu que amb el nou pla estratègic "hem passat de fer tot el que es volia a només fer unes quantes coses", la qual cosa li porta a témer que "no tots estaran disposats o podran seguir el pla estratègic". Santó entén que és fonamental recuperar la "identitat pròpia", que ara considera "perduda", i recorda que "el viticultor ha de poder guanyar-se la vida amb uns preus justos". Ara, diu Santó, els preus són “ruïnosos”.
         Empresaris com Miquel Agustí Torres creuen en "l'entusiasme de les noves generacions" per elevar el prestigi del Penedès i en l'aposta per les varietats autòctones i les que s'estan recuperant. A iniciatives com Qalidès (associació integrada inicialment per Albet i Noya, Avgvstvs, Can Feixes, Can Ràfols dels Caus, Torres, Gramona, Jané Ventura, Jean León i Mas Comtal), que aposta per l'elaboració de vins que "expressin una recerca apassionada de la qualitat sense restriccions i un respecte per l'entorn i el terrer", s'afegeix ara l'ímpetu de nous projectes impulsats per noves generacions, com el de Marcel Sabaté amb la seva decidida aposta a Castellroig pels vins i caves de terrer. El seu contagiós entusiasme pot trobar-se també en projectes com el de Mas Candí i en altres joves enòlegs i cellerers, com és el cas dels germans Joan i Josep Cusiné i les seves respectives esposes i enòlogues (Parés Baltà), dels germans Manel i Joan Aviñó (Can Ramon Viticultors del Montgròs), de Marcelo Desvalls (Finca Viladellops), dels germans Antoni i Mercè Rossell junt amb l'enòleg Salvi Moliner (Oriol Rossell), d'Enric Soler junt amb Ester Nin (pares del Nun Vinya dels Taus), de Ramon Parera i Jordi Arnan de Pardas o de la parella formada per la vilafranquina Irene Alemany i el francès de la Bretanya Laurent Corrio (autors de l’impressionant vi negre d'alta expressió Sot Lefriec), però també en creadors vinculats a grans firmes, com Mireia Torres (Jean Leon), Damià Deàs i Eva Plazas (Vilarnau), Enric i Albert Roca (Avgvstvs), Pepe Raventós (Raventós i Blanc), Ton Mata de Recaredo, Josep Queralt (Heretat Mont-rubí), Josep Mitjans (Loxarel) o els germans Paco i Toni de la Rosa (Torelló). M’he quedat curt. La llista és més que notable. Fer un gran vi negre al Penedès té molt de mèrit, molt més que en zones com l’Empordà, el Montsant o el Priorat. Cal més esforç per treure altes expressions a la vall fèrtil penedesenca. I ningú em negarà que al Penedès també es fan grandiosos vins.
         Qui des de les 11 del matí del passat 1 de juliol ocupa el càrrec de president de la DO Penedès, Josep Maria Albet i Noya, ha anunciat la voluntat d’elevar el prestigi de la DO, seguir en la línia de potenciar el xarel·lo, potenciar la comunicació, destinar més pressupost a promoció en tots els mitjans de comunicació (no només a la televisió), impulsar maridatges d'ostres del Delta de l'Ebre amb xarel·los penedesencs i "reduir burocràcia". Són els principals objectius que s'ha marcat un Albet que va ser escollit amb l’abstenció dels representants dels viticultors. El nou president també ha anunciat un altre objectiu molt significatiu, com és el d’obrir la porta a crear cinc subzones al Penedès. En funció dels mapes de sòls, aquestes subzones serien Garraf, Costers de l'Ordal, Vall Central, Serralada Interior i + 500 metres. Aquesta zonificació, que s’oblida del Baix Penedès i d’altres zones singulars, està cridada a ser polèmica. Veurem com acaba la cosa.
         Aquest Penedès on s’elabora el segon escumós de qualitat més venut del planeta ha d’acabar trobant el seu camí més enllà de les bombolles. Molts creuen que ara passa pel Penedès l’últim tren i que si no ens hi pugem podem perdre la darrera oportunitat que se’ns brinda. No hi pot haver futur pagant uns preus insultants a uns pagesos amb els quals, a partir d’ara, ja no es farà la vista grossa i se’ls exigeix uns rendiments màxims de 12.000 kilos per hectàrea. De vegades he explicat que un pagès amb una hectàrea de chardonnay a Le Mesnil-sur-Oger, a la coneguda com a côte des blancs de la Xampanya, pot anar amb Mercedes. En canvi, un pagès amb una hectàrea  de xarel·lo a la Granada no té més remei que demanar caritat a la porta de l’església si vol arribar a final de mes. No hi ha dubte que el Penedès en el seu conjunt, no només la comarca de l’Alt Penedès, ha de continuar treballant per reforçar les seves grans potencialitats enoturístiques. El Penedès, de fet, és la ruta enoturística espanyola més visitada gràcies principalment a les tres grans cases. No obstant això, hi ha activitats de gran interès que, llastimosament, passen absolutament desapercebudes. Em refereixo a la darrera edició, el juny passat, del Congrés d’Art, Paisatge Vitivinícola i Enoturisme. Les seves conclusions són una declaració de molt bones intencions. Ara caldrà veure com es porten a la pràctica i com deixem d’esgarrar un territori minat de polígons industrials. La principal aportació d'aquest tercer congrés considero que és la proposta de creació d'una Agència del Paisatge Vitivinícola Penedès. Esperem que la feina feta per personatges com el cavista Pere Guilera no caigui en sac trencat. Les conclusions, sobre les que crec que caldria reflexionar a fons de forma conjunta i fer-les realitat, van ser les següents:

1. El Penedès ha de desenvolupar la seva identitat vitivinícola i el seu paisatge, diferenciats, singulars i propis, expressat en la seva  activitat agrícola motor econòmic essencial tant en la elaboració de vins i caves com en el desenvolupament de l’enoturisme. A l’àrea o regió metropolitana fonamentant-les en una relació de recíproc reconeixement d’identitat i de poder de decisió en tot allò que afecti el futur desenvolupament de la activitat vitivinícola.

2. Potenciar el valor cultural, social, identitari i econòmic del paisatge vitivinícola tant com a garantía de qualitat del vins i caves com a components essencial de l’enoturisme.

3. Reconeixement a nivell metropolità de la singularitat del paisatge vitivinícola, en el disseny de las infraestructures i espais vinculats a elles que creuen el Penedès, reduint els seus impactes, dimensions i nombre al mínim, prioritzant sempre la identitat vitivinícola del lloc. Tenir present en el seu disseny les rutes integrades en els recorreguts enoturístics total o parcialment.

4. Valoració de la capacitat econòmica del turisme de la vinya, el vi i el cava per la creació de mes de 1.000 llocs de treball qualificat en l’horitzó del 2020, consolidació del teixit empresarial de les pimes, sectors vinculats i el sector primari de la pagesia.

5. Promoure l’Agencia del Paisatge Vitivinícola Penedès com a ens universitari que treballa amb independència i que vetlla pel paisatge vitivinícola entenent-lo com a reflex d’una relació social i econòmica de la societat amb el territori, justa i progressista per tots els agents implicats: pagesia, elaboradors, etc. Les tasques que hauria de desenvolupar serien: assessorament, formació, divulgació, sensibilització, elaboració de propostes. Ha de ser ròtula entre problemàtiques locals i coneixement global.    

         I ara, en ple apogeu de la filosofia que preconitza l’associació ecogastronòmica Slow Food i els seus plats de quilòmetre zero, aquells en que s’escurça al màxim la distància entre el productor i el plat del restaurant, crec que els productes de qualitat tenen un gran futur. A la gran cuina, en els millors fogons, s’ha tornat a centrar tot l’interès en la qualitat del producte. Als millors restaurants del Penedès no hi falten les millors aus del territori, com tampoc els millors vins penedesencs. Ara el que cal és que també conquerim les millors cartes del país i que el gall i l’ànec volin lluny ben regats amb uns vins del Penedès decidits a recuperar el terreny perdut amb tant de Rioja i Ribera del Duero, amb tant d’albarinyo i tant de verdejo. Ens cal, en la meva modesta opinió, deixar de creure que tot el que és de fora és millor. Ens cal treure pit. Ens cal treballar plegats, amb generositat i entusiasme. Ens cal creure en les nostres immenses possibilitats. Diuen que el pessimista es queixa del vent; que l’optimista espera que el vent canviï de direcció i que el realista ajusta les veles. Jo crec que tenim prous valors per no queixar-nos del vent, per esperar que el vent comenci a bufar en una altra direcció i que cal ajustar les nostres veles per afavorir una singladura plena d’èxits que ens conduirà a bon port, a bon plat i a bona copa.


Moltes gràcies i bona Fira!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada