Caçant becades amb Xavier Pié, i tastant grans vins

No hi ha dubte de la passió gastronòmica que aixeca una au apreciadíssima, la becada. Segons L’Enciclopèdia, té el dors i les parts superiors de color castany, i groguenques les inferiors, amb àmplies bandes negres darrere el cap; gràcies a aquesta coloració, que es confon amb la del medi, i als seus costums tranquils i poc sorollosos, passa desapercebut al bosc. Les becades tenen el bec llarg i molt sensible, capaç de trobar els cucs de què s'alimenten ficant-lo en el sòl humit, i poden agafar els cucs i empassar-se'ls sense treure el bec de terra. Habiten als boscs humits europeus, especialment a les rouredes, a les castanyedes i als boscs de ribera, i crien i nien a terra. Solitàries i crepusculars, són molt comunes als Països Catalans (de novembre a març) i ben apreciades per la bonesa de llur carn. Aquest cap de setmana s’ha tancat el període de caça i jo he volgut acompanyar uns experts caçadors i els seus impressionants gossos, com a part d’un premi, la menció especial que va rebre Vi-franc per part del jurat de la tercera edició del Concurs BlocDOCat al millor bloc vitivinícola català, per considerar-lo “tota una referència informativa del sector”.

            Amb molta son acumulada, ahir dissabte arribava pocs minuts després de les 8 del matí a Les Gunyoles (La Secuita), on havia quedat amb el president del Consell Regulador de la DO Catalunya, Xavier Pié. Amb el seu oncle, el doctor Josep Mallafré, i amb tres gossos impressionants (els Setters anglesos Willy i Tur i amb la nerviosa Pointier Sun) ens vam adreçar cap a les muntanyes de Prades, cap a un vedat de caça privat situat al terme municipal de La Febró (Baix Camp). Les mateixes muntanyes on vam anar a caçar havien estat escenari els anys 40 del segle passat d'activitats dels maquis. Fred intens i un vent impenitent ens acompanyaven enmig del bosc. Ben armats i amb un dels gossos equipat amb beeper (un dispositiu electrònic que se situa al collar del gos i que sona quan l’animal marca la becada) va començar la cacera. Ben aviat els gossos van seguir el rastre d’una primera becada que va estar ‘jugant’ durant tot el matí amb nosaltres. La vaig poder contemplar de ben a prop quan va sortir foragitada. És un animal ben majestuós. Després de tres hores de caça seguint rastres i més rastres (és impressionant veure com cacen els gossos ensinistrats) i després de recórrer més de 12 quilòmetres darrera les Scolopax rusticola no es va arribar a disparar ni un sol cop. Diumenge, com mostra la imatge que acompanya aquest post, els caçadors van tenir millor sort. La meva experiència d'un dia caçant becades ha estat molt interessant. La sensació de fred, de respirar aire pur i d'emoció han estat, francament, molt positives. I tot plegat sense disparar ni un sol tret. També ha estat molt enriquidor i gratificant compartir hores de converses amb el president de la DO Catalunya, un home arrelat a la terra i al territori amb força visió estratègica.

            L’esgotadora jornada va finalitzar amb un reparador dinar familiar a casa de Xavier Pié. La seva esposa, Sònia, ens va fer una rodona crema de calçots de casa seva amb pernilet i un sublim arròs de tudó (Columba palumbus). De postres, vam menjar els ‘rodons’ (mai més ben dit) tortells de cabell d’àngel i crema de la pastisseria Ca Les Taronges 1901 de Valls. Tot plegat s’havia de regar com cal: xampany Veuve Clicquot (Carte jaune), l’empordà de gran alçada Roig Parals 2005 (una excel·lent carinyena), el Penedès Pas Curtei 2011 (un negre imbatible a la seva categoria) i el Mazizo 2010 (el DO Catalunya de gamma alta de Benjamín Romeo elaborat amb garnatxa de la Terra Alta i xarel·lo d’Olesa de Bonesvalls).

            La llarga jornada es va allargar  a Vilanova i la Geltrú amb el tradicional Ball de Mantons, un gran ball de Carnaval amb aires indians. El sopar, al restaurant Marejol, va ser esplèndidament regat: Flor de Pingus 2005 (no tan excitant com m’imaginava), Morlanda 2009 (sensacional) i Delamotte (un xampany que és capaç de sacsejar-me i que em porta a recordar emocionat Le Mesnil Sur Oger i a l’enòloga Irene Alemany).