Celler Credo de Recaredo i l'expressió més pura i també radical de la xarel·lo

Dilluns. Restaurant Loidi (molt interessant). Barcelona. Els enòlegs Ton Mata i Joan Rubió de Recaredo m’hi citen per mostrar-me la filosofia i l’essència, així com els nous vins (alguns fruit del que anomen l’Obrador), de Celler Credo. Els veig entusiasmats explicant amb humilitat un procès d’investigació i superació en blancs que té a la xarel·lo com a pal de paller. Fan vi tranquil des de l’any 1990 però ara han volgut ordenar i donar coherència (han deixat d’elaborar el negre Raustals) a un projecte  amb imatge pròpia i amb voluntat de futur. Són vins dissenyats a la vinya, buscant l’expressió més pura de la xarel·lo (i també de manera radical, explorant algun dels límits coneguts). Aplaudeixo les seves ganes de superació i la seva ferma voluntat de prestigiar el poc prestigiat Penedès. Ton Mata diu que l’ànima del projecte és el seu amic Joan Rubió (jo diria allò que tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando). No he volgut deixar-me influenciar amb el que han escrit d’altres companys i bloguers a l’hora de tastar per primer cop uns vins d’ampolla de baix pes (totes per sota els 400 grams) que passo a comentar:

El Miranius 2012 (macabeu, xarel·lo i una pinzellada de chardonnay) no és un vi de càrrega intel·lectual. més ben dit: no cal fer gaire esforços intel·lectuals per entendre’l. És varietal, amb una poma verda ben marcada. El macabeu marca el vi. És força desenfadat, buscant nous mercats per a Recaredo, a la recerca de tornar el vi a la qüotidianeitat de les taules. No és, però, un vinet i ja esyà. És jun bon vi que s’ofereix a un PVP de 7,90 euros. És viu i mostra la seva joventut sense matisos. Mostra acidesa i caràcter cítric. Viurà més enllà d’un any. És un blanc amb recorregut. Es mostra nerviós (només porta dos mesos en ampolla. Una guineu presideix la seva etiqueta, representant una guineu que es va quedar aturada i envadalida a la vinya on neix aquest vi (la Pedra Blanca) observant els creadors del Miranius.

L’Aloers 2012 es mostra inicialment una mica estrany en nas. És un xarel·lo que no ha tocat fusta però que sí ha buscat cert greix a través del bastonatge.  A mesura que es va obrint mostra més nítidament la xarel·lo. És cítric i sedós (de tacte envellutat). Mostra alguna nota làctica (possiblement procedent dels llevats) i és equilibrat. M’agrada, m’agrada el gir que han donat a l’Aloers abandonant la idea de fer un vi base cava i centrar-se en la xarel·lo.

Can Credo 2010 (elaborat amb raïm sencer) és també molt equilibrat. Es van macerar les pells durant dos dies i va acabar la fermentació en bóta. Només va tocar la fusta durant 30 dues. És, ara per ara, el buc insígnia del projecte Celler Credo. S’hi ha fet bastonatge, buscant untuositat i estructura. Té bona acidesa i mostra la varietal nota de fonoll. És un vi més licorós que l’Aloers i li ha costat una mica obrir-se.

Capficat 2012 és el primer vi que vaig tastar dilluns de l’Obrador de Celler Credo. És un vi fruit de la seva ferma voluntat d’intervenir el més mínimament possible en el vi (una altra cosa ben diferent és a la vinya). Mostra inicialment notes de reducció i un pèl de carbònic (per protegir el vi). Mostra també poma àcida, flors i caràcter cítric, així com notes a boletes d’anís i un pèl de sucre residual. Neix en una vinya situada tot just al costat de la cèlebre Turó d’en Mota. És un vi natural (sense sulfurós afegit). Ben bé podria dir-se que s’hi han cap ficat (preocupar-se molt per alguna cosa). Destaquen, això sí, que és més un vi de finca que no pas un vi natural. A més, volen continuar “aprenent” amb el Capficat. És un vi al qual volen donar continuïtat.

El tast-maridatge a Loidi (cuina amb la firma d’autor –Martín Berasategui- a preus assequibles) el tanquem amb l’Estrany 2011. Fruita confitada (poma al forn) i certa evolució en nas ensenya aquest vi estrany (també de l’Obrador de Celler Credo) que es va macerar durant 9 dies en una tina (el 2012 s’ha elaborat en bótes amb tapa oberta retirant amb les mans les pells oxidades). És una expressió radical de la xarel·lo, el vi dels nostres avis. És, òbviament, un vi brisat que finalment ha qualificat la DO Penedès (la cosa no ha estat fàcil). Diuen els seus autors que ofereix “quelcom inexplicable”. Busca els límits de la xarel·lo amb radicalitat oferint bona acidesa i notes cítiques. Ja s’havia elaborat els anys 2002 i 2003. El 2004 va arribar a ser desqualificat per la DO Penedès. Ara hi han tornat amb la voluntat de donar-li continuïtat.