Podant al Penedès (unes reflexions)

Són tres quarts de vuit del matí del divendres 12 de març de 2010. M'he hagut d'alçar del llit a quarts de set. Arribo a Casa Sala, a Sant Quintí de Mediona, on havia quedat amb Antonio Gili per anar a podar. El meu objectiu és ampliar els meus coneixements amb una sessió pràctica amb un equip de viticultors experts. Passen pocs minuts de les vuit quan arribo a Mediona, una de les finques de Freixenet de les 240 hectàrees que porta Antonio Gili. Em deixa amb un bon equip de podadors. Me'ls trobo escalfant-se amb troncs de pi i algun cep que han encés amb gasoil abans de començar la jornada i que espeteguen d'allò més. Fa fred, molta fred. El termòmetre marca només 1 grau. Hi ha més d'un pam de neu per tot arreu. Les botes s'enfonsen a una vinya emparrada de parellada (montòneg també li diuen en aquesta zona) de poc més de 20 anys. Hi ha algunes faltes. Alguns ceps es nota que han patit força la sequera dels darrers anys. Força braços s'han assecat. Una quinzena d'homes armats amb tissores elèctriques (les bateries aguanten les vuit hores de la jornada laboral) anem podant. És una vinya de raïm que anirà a parar al cava. Eliminem el sobrecoll i deixem tres brocades per braç amb dos borrons més l'amagat. Sobre la neu verge es van amuntegant els sarments (redoltes també li diuen en aquesta zona alta del Penedès), que plegaran amb una màquina un cop acabada la poda i que acabaran triturant. La feina és dura, requereix experiència i molta atenció. Has d'estar al cas. És inevitable, però, que acabem tallant algun cop el cable de l'emparrat. Amb la feina no sembla que faci un fred que pela tot i estar al mig d'un paisatge més propi del Pirineu que no pas de l'Alt Penedès. Els viticultors més experts m'insisteixen en la importància de la poda a l'hora d'obtenir un bon raïm per a fer grans vins tranquils i caves. De fet, tot comença a la vinya. A quarts de deu fem la primera aturada per esmorzar. Tothom porta entrepans, que, embolicats en paper d'alumini, deixen a les brases del foc encés de bon matí per escalfar-los. Obrim una ampolla del negre VI d'Avgvstvs, un vi elaborat al celler situat sota el poble de Sant Vicenç de Calders, que he dut per ajudar a tirar ganyot avall els entrepans. Després de menjar una peça de fruita tornem a la vinya. M'expliquen que tots els treballadors, també els magrebins, cobren el mateix: uns 1.200 euros bruts mensuals. Tots, preocupats, pegunten per saber el meu parer sobre el futur del Penedès. Ja saben que cap dels seus fills, amb raó, vol continuar amb una dura feina que ja feien els seus avis i besavis. La sensació de pessimisme és gran. No veuen el futur gens clar i els dol en l'ànima veure com la feina a les vinyes va perdent els seus treballadors més professionals. S'està començant a perdre un ofici ancestral. A les onze del matí fem una segona aturada i a quarts de dotze ja tornen a la vinya per continuar podant fins a la una del migdia. Els deixo agraït per una vivència impagable però amb una sensació agredolça, ja que veig com el pagès de tota la vida s'està acabant. A la Champagne un pagès amb una hectàrea de bon chardonnay pot permetre's tenir un Mercedes. Al Penedès un viticultor amb una hectàrea ha de demanar diners al metro per arribar a final de mes.